El nostre Senyor Jesucrist, després d’haver estat batejat per Joan el Baptista al Jordà, es dirigeix al desert impulsat per l’Esperit. Què fa allí? Dejuna en solitud durant quaranta dies (per això la Quaresma dura quaranta dies, en record a aquest fet) . Després de quaranta dies i quaranta nits, té gana.

Ara és el moment de les temptacions. Temptar ve del llatí tempto, temptare: “ posar a prova”, “incitar” o “tocar”.

Qui tempta? El diable. Recorda que diable significa “el que divideix”, “el que separa”, “el que llança acusacions” o “el que calúmnia” i és el que llança tragèdies. Prové de la paraula grega diàbolos (Διάβολος), que ve del verb diaballein, “calumniar”, “difamar”, amb les arrels: dia- significa “a través de”, i ballein: “llançar” o “llançar”. (Nota: diàbolos és la paraula utilitzada en la Septuaginta, la traducció de la Bíblia hebrea al grec).

Llavors el diable li diu:

-Si ets Fill de Déu, digues a aquestes pedres que es tornin pa.

El nostre Senyor Jesucrist va respondre:

– Escrit està: no sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surti de la boca de Déu.

(Nota 1: fa referència a la nostra necessitat d’aliment espiritual. No sols ens hem de preocupar pel nostre físic, també de les nostres emocions, de la nostra ment, del nostre esperit, de la nostra llibertat… El pa omple el nostre estómac. L’amor omple els nostres cors. L’aliment espiritual alimenta el més profund del nostre ésser. Jesús ens mostra que ser poderós va més enllà del físic i allò que és material).

(Nota 2: ara imagina a algú molt poderós. Com seria si només es preocupés de si mateix, si actués amb fredor i sense cap empatia, sense importar-li els altres? Ara, torna a imaginar a algú molt poderós, digues-me: Com seria si fos generós i pacient, si fos càlid en el tracte i ajudés als altres? Existeix diferència. Jesús és molt conscient de la importància de l’amor, de la llibertat i de l’espiritualitat, que no tot es redueix al material. Jesús és fidel a si mateix i en més d’una ocasió ens diu que no busca la seva voluntat, sinó la voluntat de qui li va enviar. I qui li va enviar? El Pare).

Després el diable el porta al pinacle (la part més alta) del temple de la ciutat santa (Jerusalem), que es troba al nord-oest del temple i des d’on hi ha una visió de vertigen cap al torrent Cedró. Aquí el diable li diu:

-Si ets Fill de Déu, llança’t aquí sota perquè escrit està: t’encomanarà als seus àngels i et portaran a les mans perquè el teu peu no ensopegui amb cap pedra.

El nostre Senyor Jesucrist va respondre:

– També està escrit: no temptaràs al Senyor el teu Déu.

(Nota 1: temptar a Déu és posar-li a prova, és demanar un miracle sense motius suficients. Fa referència al fet que no hem de desafiar amb arrogància a Déu ni dubtar d’Ell només perquè no el veiem. No es tracta de “si realment existeix Déu, m’ajudarà” i fer coses insensates, com tirar-se des de la part de dalt d’un edifici. O esperar que faci el nostre treball, evadint la nostra responsabilitat. No es tracta de buscar a Déu només per interès, només pels miracles. Es tracta de buscar a Déu pel que Déu És. Si necessitem la seva ajuda, hem de demanar-la amb humilitat i fe. Una cosa és demanar ajuda i l’altra desafiar. La fe és confiança: encara que no hi hagi una prova física, tenim la certesa que ens ajudarà. El si condicional del diable implica dubte. El dubte i la incertesa ens porta a la inseguretat i la por).

(Nota 2: per a què el diable el situa en una part ben visible, en el més alt del temple d’una ciutat tan concorreguda com Jerusalem? Sens dubte, cridaria l’atenció de molta gent si algú saltés des d’allí i vinguessin àngels a rescatar-ho. No obstant això, no seria un miracle religiós: no és així com ho van anunciar els profetes ni té a veure amb l’objectiu dels seus actes. No es tracta de tenir fe a través del poder de fer miracles o fets sorprenents sense més. Jesús fa miracles per a sanar i ajudar. Els ensenyaments de Jesús es poden resumir en un parell d’oracions: “Estimaràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. Estimaràs el proïsme com a tu mateix”. No va venir a enaltir-se a si mateix i ser tractat com a Déu. Recorda que Jesús prefereix referir-se a si mateix com el Fill de l’home. Jesús no es dedica a utilitzar la Paraula ni els seus actes per a dominar als altres en nom de Déu, tampoc vol fer-nos creure idees errònies, tergiversant els Ensenyaments en benefici propi. Jesús es dedica a utilitzar la Paraula per a fer-nos lliures, i els seus actes són per a ajudar-nos).

El diable no es dóna per vençut, el va agafar i el va portar molt a dalt i li va mostrar en un instant tots els regnes de la Terra, mentre li deia:

-Et donaré tot aquest imperi i la glòria d’aquests regnes, perquè m’han estat lliurats i els dono a qui vull. Si, doncs, et prostres davant meu, tot serà teu”.

El nostre Senyor Jesucrist va respondre:

– Retira’t, Satanàs. Escrit està: adoraràs al Senyor el teu Déu i a Ell només serviràs.

(Nota 1: el diable li ofereix riqueses i poder: és el déu d’aquest món, és el que dirigeix els grans poders del món. Aquest passatge fa referència a com el diable vol que Jesús sigui un més dels que governen a tothom. Però Jesús ho rebutja perquè prostrar-se davant el diable implica dominar als altres i l’ús de mentides, disturbis i guerres per a mantenir el poder i la riquesa. No obstant això, Jesús predica la caritat i declara que ve per a servir. Jesús no vol esclaus, vol que siguem lliures. Jesús va dir: “Si vosaltres romaneu en la meva doctrina, sou de debó deixebles meus i coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” Jn 8.31-32).

(Nota 2: recorda que adorar ve del llatí adorare, que implica prosternar-se i rendir culte als déus, venerant, honrant i estimant les virtuts que representen. D’aquesta manera, el diable vol que Jesús honri i estimi a qui difama i calúmnia, al pare de la mentida. La calúmnia ve del llatí caluor, “enganyar”. Enganyar ve del llatí ingannare: “embullar a un amb xarlataneria” o “burlar-se d’ell”. La mentida ve del llatí mentiri: “ordir una falsedat amb la ment”. Jesús no està d’acord amb aquesta manera de comportar-se i no accepta la proposta del diable. Jesús roman ferm en els seus valors i en totes les virtuts que representen a qui li va enviar).

El diable s’allunya d’ell fins al temps oportú (en la Passió). Arriben els àngels i serveixen a Jesús. (Nota: si vols llegir les temptacions personalment, pots consultar-les en Mt 4:1-11; Mc 1.12-13 i Lc 4:1-13).

El nostre Senyor Jesucrist és temptat tres vegades per Satanàs, que li posa a prova, i, tal com indica el seu nom, pretén portar-lo pel mal camí.

Satanàs ve de l’hebreu satán (שָּׂטָן ), que significa “enemic”, “oponent” o “adversari”. En àrab és Shaitán (شيطان ), “malament camí”, “distant” o “diable”.

A més, fixa’t que el diable comença sempre en condicional: si ets qui dius ser, passarà això que es diu. Si fas això, et donaré allò altre.

En el primer cas és com un repte a l’ego, vol que ens deixem arrossegar per la supèrbia, l’excés de confiança en nosaltres mateixos o la incertesa i el dubte (ho faré per a veure si és veritat…). D’aquesta manera podem fer coses que en principi no faríem i aquí està el parany . En el segon cas proposa un contracte directe, però el preu és abandonar la divinitat i la nostra vida espiritual. Ens demana renunciar a part de nosaltres mateixos, a la nostra essència.

És molt interessant que digui: “Retira’t, Satanàs”. Implica que el diable no pot obligar-nos a fer el que no volem fer. No estem obligats a seguir-li ni a fer-li cas. És la nostra decisió el Camí a triar. Jesús ens mostra que no tenim per què seguir els mètodes que usa el déu d’aquest món: hi ha una altra manera de fer les coses. El nostre Pare Celestial ens proposa guiar-nos per l’Amor, la confiança, la fe i la misericòrdia. Yahvéh ens parla de trencar cadenes i de llibertat. En el capítol 58 d’Isaïes s’expressa clarament el dejuni que és agradable a Yahvéh.

Ens hem fixat en aquest passatge sobre les temptacions ja que ens mostra que la temptació en si no ens condemna. La temptació no és pecat. No som temptats més enllà de les nostres possibilitats (I Cor 10.14). Recorda que temptació ve del llatí temptatio: “prova”,“intent”o “temptativa” i temptar és “posar a prova”, “incitar” o “tocar”.

El que importa és com ens enfrontem a aquesta prova. “Simplement”, es tracta de superar-la. De no anar si no volem anar. Com? Jesús venç a la temptació (prova) gràcies a la confiança en el nostre Pare Celestial i a romandre fidel a si mateix i a les seves creences. Té clar el Focus que té la seva vida i no s’allunya del Camí que ha triat.

Es tracta de ser ferms i mantenir el Focus en el nostre Nord, i per a això és important conèixer-nos. No és negar-se sense més, és saber el per què no tries aquest camí i per a què seguim en el Camí que hem triat. Es tracta de ser conscients de qui som i d’actuar amb coherència.

Recorda que Déu no tempta a ningú (Sant 1.13).

Gràcies pel temps compartit.

Cuida l’esperit.