Perseides

Vols demanar un desig a un estel fugaç? Estàs de sort, cada any hi ha diverses pluges d’estels.

Les més vistoses per l’elevat nombre que es veuen per hora (100 o més) són les Perseides (del 17 de juliol al 24 d’agost, amb màxima activitat en 11-13 d’agost), les Gemínides (del 7 al 17 de desembre, amb màxim el dia 14) i les Quadràntides (primers de gener: de l’1 al 5, amb màxim el dia 3).Les Leònides (del 15 al 21 de novembre) són significatives cada 33 anys.

Anem a centrar-nos en les Perseides. En ser a l’estiu, són les més populars: el clima afavoreix veure la gran quantitat d’estels fugaços que apareixen (és el tercer en intensitat).

Perseu és el nom d’un heroi de l’antiguitat clàssica de Grècia i Roma. És famós per matar a Medusa i rescatar a Andròmeda del monstre marí (pots llegir les gestes en aquest post).

La tradició ens explica que, una vegada elevat als cels, Perseu cada any llançava una pluja d’estels en record del dia en què la seva mare Dànae va ser fecundada per Zeus/Júpiter. Aquest es va transformar en pluja daurada per poder accedir a la bella Dànae dins de la torre (o cova subterrània, segons la versió) de bronze on ella es trobava. Allí l’havia tancat el seu pare perquè no es complís la profecia de l’oracle. Així, cada any Perseu commemora la seva pròpia concepció.

Radiant de les Perseides

La constel·lació de Perseu és fàcil de localitzar: es troba entre Cassiopea (les cinc estrelles més brillants tenen forma de W) al nord-oest i Taure als seus peus, al sud.

En concret, les Perseides semblen originar-se prop de l’estel Mirfak (l’estel més brillant de l’asterisme de Perseu). El nom Mirfak ve de la frase àrab Marfiķ al Thurayya, “el colze de les Plèiades”.

Això és qüestió de perspectiva, perquè van paral·leles. Pensa en les vies del tren: són paral·leles (com les estrelles fugaces), però quan mires a l’horitzó (infinit), sembla que s’uneixen (convergeixen). Aquest és el punt on les estrelles fugaces apareixen: el radiant.

El radiant no ve de Perseu, si no que es troba relacionat amb l’òrbita dels meteoroids que deixa el cometa 109P/ Swift-Tuttle (es diu així en honor als descobridors, la “P” indica que és un cometa “periòdic”, és a dir, amb un període orbital menor de 200 anys). És una roca que orbita al voltant del Sol de manera molt el·líptica i excèntrica, a una velocitat orbital mitjana de 60 km/s i que triga uns 130 anys a fer el seu recorregut.

La composició d’aquest cometa és: amoníac, metà, gel sec, aigua, magnesi, ferro, silicats i sodi.

Perseids o Perseides?

Potser et preguntaràs: Perseids o Perseides? La Unió Astronòmica Internacional diu que les pluges de meteors s’anomenen amb la constel·lació o estel més proper (en llatí i amb una lletra grega de l’estrella més propera) i acabades en -ids. En català es fa servir un mètode similar, tot i que catalanitzant el mot. Així, de Perseu, Perseids (per la pluja de meteors). També és freqüent veure escrit les Perseides, en femení (per la pluja de les estrelles fugaces).

Com es forma la pluja d’estels?

El cometa 109P/ Swift-Tuttle segueix la seva ruta per l’espai (òrbita), i quan s’aproxima a l’interior del sistema solar, es va escalfant cada vegada més per efecte de la radiació del Sol.

Té el nucli format per gel i roques, i l’elevada temperatura fa que es produeixi una sublimació (canvi d’estat de sòlid a gasós sense passar pel líquid: el gel passa a vapor directament).

En aquest procés es produeixen explosions de gas i pols que arrenquen fragments que van quedant enrere. És quan es formen les comes o cabelleres: la cua de pols i gas ionitzat que acompanyen al cometa. Gràcies als vents solars, la cua del cometa sempre s’allarga en sentit oposat al Sol.

L’impacte és tal que s’aconsegueixen temperatures de fins a 5.000ºC, així que entren en ignició quan s’internen a gran velocitat en l’atmosfera de la Terra.

Brillen a causa de la ionització de l’aire que les envolta. D’aquesta manera creen una ràpida estela lluminosa coneguda popularment com a estel fugaç, i científicament com a meteor.

Per això popularment s’anomena pluja d’estels i científicament pluja de meteors.

Així, una estrella fugaç no és una estrella (esfera lluminosa de plasma) encara que sí fugaç (breu). Es tracta d’un meteor (és l’efecte lluminós que produeix un meteoroid travessant l’atmosfera terrestre, pot deixar una estela més o menys llarga, segons la mida que tingui).

La majoria es vaporitzen a uns 100 km d’altura. Altres a una mica menys, a uns 80 km. Si no es desintegressin en l‘atmosfera i arribessin a impactar contra la superfície de la Terra s’anomenarien meteorits.

Aquí teniu un vídeo de les Perseides del 2015, que recomano veure: no només es poden veure els estels fugaços, si no que inclou una visió còsmica del que succeeix, de l’Institut d’Astrofísica de Andalusia IAA-CSIC i la Universitat de Huelva, via Jm Madiedo:

Cada estiu els estels fugaços de les Perseides recorren el cel nocturn gràcies a una roca que es va desintegrant al llarg del seu recorregut pel cosmos.

Llavors… el cometa es va fent més petit?

Sí, cada vegada que s’acosta al Sol i es produeix la sublimació, el cometa va perdent massa, així que cada vegada es va fent més petit i lleuger. Arribarà el moment en què no hi haurà més sublimació, però no significa que desaparegui: es converteix en un asteroide.

Hi ha anys amb més estel fugaços que uns altres en les Perseides?

Sí. Quan el cometa està més prop del Sol (periheli), es poden observar fins a uns 400 meteors a l’hora. Això va succeir en 1992. Des de llavors l’activitat ha anat decreixent fins que ha arribat als nivells habituals de 100 meteors a l’hora.

De vegades l’òrbita de la Terra passa per una zona més densa de partícules del cometa, per la qual cosa augmenta el nombre d’estels fugaços. No només per estar en l’òrbita, si no també per ser atrets per la gravetat dels planetes cap a la trajectòria de la Terra.

És el cas de Júpiter, més o menys cada 12 anys el gegant gasós passa prop de l’òrbita del cometa, plena de partícules, les afecta amb la gravetat i les desvia cap a l’òrbita del nostre planeta, per això hi ha un augment de la pluja d’estels cada dotzena d’anys.

És interessant com Júpiter pot atreure partícules del cometa a l’òrbita de la Terra. M’agrada l’explicació que fan en aquest post.

A continuació podeu gaudir de les Perseides vistes des del Parc Nacional de Yosemite (Estats Units) en 2015. Va ser un bon any per veure-les gràcies a que hi havia lluna nova. Via Jeremy Evans:

El color de les esteles dels estels fugaços

Els estels fugaços són fascinants, però encara ens meravellen més quan observem les esteles de diferents colors. És un moment màgic que gaudim gràcies als compostos químics que formen el meteor quan interaccionen amb els àtoms i molècules de l’atmosfera.

Recordes que quan el meteoroide entra en contacte amb l’atmosfera terrestre, les elevades temperatures ionitzen l’aire que l’envolten? D’aquesta manera s’emet llum (fotons), depenent del material, es veurà un color o un altre (emetrà en unes longituds d’ona o en unes altres).

En aquest gràfic de la NASA es veu molt bé:

Violeta: calci ionitzat(Ca+)    Groc o blau: ferro (Fe)   Blau-verd: magnesi (Mg)   Groc ataronjat: sodi (Na)   Vermell: molècules de nitrogen atmosfèric (N2) i oxigen (O)

Què tenen a veure les llàgrimes de Sant Llorenç amb les Perseides?

La pluja d’estrelles d’estiu de les Perseides també és coneguda com les llàgrimes de Sant Llorenç.

Sant Llorenç es celebra el 10 d’agost, en produir-se la pluja d’estels a la nit, es va associar a les llàgrimes que va abocar pel martiri sofert (va morir cremat en la foguera).

Actualment, les llàgrimes de Sant Llorenç són pel 12 d’agost, com és possible que les persones que van observar aquesta pluja d’estels l’associessin a les llàgrimes de Sant Llorenç?

El cometa 109P/ Swift-Tuttle no segueix exactament la mateixa òrbita. En primer lloc, cada vegada es fa més lleuger quan passa prop del Sol, així que la seva velocitat augmenta i l’òrbita és cada vegada una mica més llunyana.

En segon lloc, està subjecte als canvis gravitatoris que creen els grans planetes com Júpiter o Saturn. Encara que no estan tan a prop com per provocar canvis significatius en l’òrbita del cometa.

En tercer lloc, per la precessió dels equinoccis.

Per això l’apoteosi de meteors es retarda uns tres dies cada segle. D’aquí la diferència de dies. Es pot deduir que al segle XIX van començar a anomenar llàgrimes de Sant Llorenç a aquesta pluja d’estels.

Quin interès té aquest cometa 109P/ Swift-Tuttle?

A més de ser el causant de les Perseides, s’ha descrit com «el més perillós objecte conegut per la humanitat».

Es prediu que s’acostarà més a la Terra el 15 de setembre de 4479, i la probabilitat d’impacte és de 0,0001%

Després de 4479 és més difícil predir l’evolució orbital que segueixi, i la probabilitat de xoc és de 0,000002%

La probabilitat és molt petita i hauria de topar-se directament amb la Terra, ja que la influència gravitatòria de la Terra és petita i no atrauria al cometa. És més probable que ho atregui Júpiter. O que la Lluna, que gira al voltant de la Terra, rebi l’impacte.

Consells per veure les Perseides

Anar a un lloc tranquil sense contaminació lumínica i allunyat de nuclis urbans perquè hi hagi foscor suficient.

Si es va amb companyia, l’espera és més amena.

Deixar que els ulls s’acostumin a la foscor.

Buscar un horitzó sense obstacles: és millor una zona on es visualitzi gran espai de cel nocturn. Ajuda que no estigui ennuvolat.

Si hi ha Lluna, procurar mirar cap a un altre costat, on no il·lumini i sigui més fàcil visualitzar els Perseids. A més, cal tenir en compte la fase en què es troba la Lluna (no és el mateix plena que al principi de creixent o minvant) i quan s’amaga en l’horitzó. Si la lluminositat de la Lluna és alta, no es veuran molts estels fugaços.

Tombar-se en direcció al nord, mirant al cel directament. Pots portar una gandula o una tovallola per posar en el terra. El radiant es troba en Perseu, però no es recomana mirar-la directament, si no a uns quaranta graus d’ella, és a dir, és millor mirar cap a Taure, l’Osa Menor o Andròmeda.

Portar roba còmoda, a més d’alguna peça d’abric, pot refrescar de matinada! També es pot portar una mica de menjar.

Tenir paciència. No t’esperis un estel fugaç després d’una altra, i menys a primeres hores de la nit. Poden passar diversos minuts entre l’una i l’altra. D’altra banda, la pluja d’estels més contínua es veu de matinada, no només perquè Perseu es troba llavors en la seva altura màxima, si no pel moviment de translació de la Terra: el sòl del Terra es mou cap amunt en el sentit de l’avanç del nostre planeta, quan a Europa i Àfrica és de matinada. D’aquesta manera, atrapa moltes més partícules de pols (meteoroides).

No és necessari portar ni prismàtics ni telescopis, així es té major camp de visió i es poden veure més. Encara que pots portar-los si vols veure altres astres o la Via Làctia amb major deteniment. És un bon dia per gaudir de la visió del cel nocturn.

Apagar els telèfons, llanternes i llums perquè la nostra visió s’acostumi a la foscor per veure el màxim d’estels fugaços. Recorda que si encens una llum (per exemple, consultes el mòbil), l’ull haurà de tornar a adaptar-se a la foscor i podries perdre’t just el que has anat a mirar: la pluja d’estels.

Gaudeix de les meravelles que ens ofereix el cel nocturn!

Vols veure les Perseides a velocitat real? Et deixo amb el cel estrellat que es veia el 2016 (va haver-hi activitat intensa) des de Sasaga-mini, la regió muntanyenca de Myoko, en Nagano, Japó. Poden veure’s també esteles de color! Via tagoshu:

Gràcies pel temps compartit.

Cuida l’esperit.