És 31 d’octubre, ja ha enfosquit. Fora fa fred: l’hivern s’acosta.

Toc! Toc! Toc! Truquen a la porta. Vaig a obrir i em trobo a uns nens disfressats.

Un gat negre que travessa la vorera ens dedica una profunda mirada. Mentres, els nens acosten unes cistelles de plàstic amb forma de carabassa tallada Jack O’Lantern. Em pregunten “Trick or Treat?”

Què significa Trick or Treat?

A Amèrica, en la nit de Halloween els nens disfressats recorren els carrers del barri, habitualment entre les 17:30 h i les 21:30 h.

A cada porta pregunten: Trick or Treat? Si els donen una llaminadura, es van contents. Si no els donen res, fan una malifeta o mala passada als amos de la casa. També poden donar-los un esglai.

Normalment “Trick or Treat?” es tradueix incorrectament com “truc o tracte?”

No obstant això, “trick” no és cap truc, és més aviat un engany, un parany. Fins i tot un esglai o una burla. Una malifeta.

“Treat” no és tracte, és més aviat regal. Els nens volen dolços o caramels.

Així que és més correcte traduir-ho com “Malifeta o dolç/regal?”

Vols escoltar la cançó de “Trick or Treat?” Give me something good to eat”? Vía Turtle Interactive:

Trick or Treat, My costume’s neat,
so give me something very sweet,
if u don’t that is fine
i just sit by here and whine

Trick or Treat,fill my bag,
until its full and stock is sag
if u don’t that is cool
but remember i m not fool

Apples, Peaches, Tangerines.
Cookies, Chocolates, Jelly Beans.
Lemons, Grapefruits, limes so green.
Happy Happy Halloween.

come on let’s go home and eat!

El “truc o tracte” no és un invent americà, encara que ho han popularitzat tant que pugui semblar-ho. Començarem parlant de les disfresses, continuarem amb el demanar a cada porta i acabarem amb el “Trick or Treat?”.

Per què és costum disfressar-se en Halloween?

Bona pregunta, i la resposta ens porta al cor de la celebració més important del calendari celta: Samhain.

Des del punt de vista celta, en la nit de Samhain el vel que separa el món dels morts i el dels vius és tan prim que es pot travessar en els dos sentits. Si ens allunyem, podem entrar per distracció en els Sidh (portes a l’Altre Món) i accedir al món sobrenatural.

D’altra banda, els éssers sobrenaturals i els difunts es passegen entre nosaltres i ens poden portar a l’Altre Costat.

En el s. XIX a Escòcia, segons Alexander Carmichael, es celebrava Samhain: es feien fogueres en els clars dels boscos i es tacaven la cara amb cendra de la foguera per espantar amb el seu aspecte.

Avui dia perviu aquest costum en el Magosto. A Galícia es fan grans fogueres per rostir castanyes, i es considera “de bona sort” perseguir-se per ensutjar-se i pintar-se amb la cendra de la foguera.

A més, els nens i els joves fan malifetes, anomenades “faenas”. Les més habituals són amagar coses o guardar la roba d’uns altres.

En Halloween, els nens es disfressen d’éssers sobrenaturals i morts. Has pensat que els nois d’éssers sobrenaturals puguin disfressar-se de nens humans i participar a la festa?

Reminiscències celtes i el “souling”

Ja hem vist el motiu de disfressar-se. I demanar de porta en porta? d’on ve? Sembla que durant el dia abans de Samhain, els més joves anaven demanant llenya per fer la gran foguera que encendria el druida a la part alta del pujol per allunyar als mals esperits del llogaret.

També està el fet que en aquesta nit posaven un plat de menjar en la taula per als morts de la família que anaven a visitar-los, tornant a la llar per passar temps al costat dels seus. Què feien després amb aquest menjar? Segons sembla, les famílies més pobres del llogaret passaven de porta en porta com a representants dels morts, i, en el nom dels difunts, recollien el menjar.

Aquest costum és l’origen de repartir el pa d’ànimes. Està documentat en l’Edat Mitjana a Irlanda i Gran Bretanya: els nens i la gent pobra cantaven i resaven als morts de la família de la casa en la qual demanaven. A canvi rebien pastissos/pa d’ànimes, “soul cake”, normalment eren pa o galetes amb panses. Contra més rebien, més resaven per les ànimes dels difunts que havien hagut en aquella casa. Aquesta tradició es diu “souling”, de “soul”, ànima.

William Shakespeare esmenta el “souling” en l’Acte 2 Escena 1 de “Els dos gentilhomes de Verona” (1593), quan Llampec retreu al seu senyor Valentí de “puling [whimpering or whining] like a beggar at Hallowmas”, és a dir, parlar amb veu ploranera com un pobre a la festa de Tots els Sants.

Et preguntes com podria ser la cançó? Et convido a gaudir la versió de Sting de la cançó “Soul cake”, tema de l’àlbum “If on a winter’s night…”, cantada en la Catedral de Durham, via xxmasterstudioxx:

En 1895 a Escòcia, i a Irlanda, en la data de Halloween està documentada l’activitat del “guising”: tradició en què els nens disfressats demanen menjar i monedes de porta en porta. També portaven llanternes fetes amb naps buidats. A diferència del “malifeta o regal”, s’havien de guanyar els dolços fent alguna cosa, com cantar o explicar una història.

Aquest costum el van portar a Amèrica, i està documentat des de 1920. Des de mitjans la dècada 1930s a mitjans 1950s, les malifetes eren tan grans que arribaven al nivell d’extorsió.

Es va popularitzar amb el nom de Trick or Treat en 1950 gràcies a la campanya per a UNICEF, realitzada en aquest dia per recaptar fons per a l’organització. Avui dia a la web també proposen reptes diaris per al mes d’octubre.

El “souling” en la península Ibèrica

En el s. XV a Portugal l’equivalent al “souling”, demanar pa d’ànimes a canvi d’oracions pels difunts, era demanar el “pão-per-deus”. Es coneix també com “santoro”, a Coïmbra es diuen “bolinhos”, i estan associats a nens amb la cara pintada de negre (recordes l’ensutjar-se la cara amb les brases de la foguera?) i, de casa a casa, demanant dolços amb una cançó.

Era tan comú que en el s. XVI l’inquisior Mondoñedo Frei Antonio de Guevara va sancionar aquesta tradició amb mil maravedís (moneda de l’època) per al pare o mare que ho permetés. Havia d’anar a demanar un responsable de la parròquia per després repartir-ho a l’església el dia dels difunts.

No podia faltar el record d’aquesta petició en el dia de Difunts o de Tots els Sants, que sobreviu a demanar el “migallo”.

Encara hi ha més. El professor Rafael López Loureiro es va donar compte, quan la seva filla li va esmentar Halloween, que en terres gallegues ja es celebrava, fa uns anys, alguna cosa semblant. Va recordar les vivències de la infància en els dies de Difunts i Tots els Sants: cada any tallaven carabasses per espantar a altres nens i a les dones que tornaven del Rosari.

D’aquesta manera va començar a promocionar la recuperació d’aquest costum. I va poder comprovar que, especialment en l’entorn rural, on hi ha més tradició oral que escrita, moltes persones majors recordaven també haver tallat calaveres en les carabasses. Per exemple en Noia, Muxía, Sanxenxo, Quiroga…

Per diferenciar-ho de Halloween, va decidir recuperar el terme gaèlic de Samain, la celebració celta en la qual s’inspiren aquestes tradicions.

L’estudi realitzat pel professor Rafael López Loureiro es pot llegir en el llibre “Samain: a festa das caliveras”. Parla sobre les Caliveras de meló (calaveres de meló). “Meló” és el nom que se li dóna en Cedeira a les carabasses taronges.

No és alguna cosa exclusiu de Galicia, aquesta tradició apareix en diferents llocs d’Espanya.

I en terres de la castanyada? A la nostra terra no podia faltar el “souling”. Està documentat com a “almoina” a Blanes, i a Eivissa també s’esmenta l’anar de casa a casa demanant menjar.

A la zona de l’Alt Aragó, com Radiquero i Graus, tradicionalment es fa un passadís de carabasses il·luminades cap al cementiri, d’aquesta manera existeix la creença que guien les ànimes atrapades als pobles cap al cementiri. És la Nit de les Ànimes.

Existeix relació entre “Trick or Treat?” i Jack O’Lantern?

Moltes vegades els nens van a demanar llaminadures amb una cistella de plàstic en forma de carabassa amb una cara tallada, més coneguda com a Jack O’Lantern, o amb bosses amb motius de Halloween, entre els quals no pot faltar la carabassa tallada. Què les relaciona?

En Samhain la frontera entre el món dels vius i el dels morts i els éssers sobrenaturals es difumina, fins a tal punt que desapareix. I Jack O’ Lantern pot trucar a la teva porta i preguntar-te “Trick or Treat?”.

La tradició ens explica que és millor pactar amb ell, encara que pogués semblar molt el que demana, ja que en cas contrari el “trick”, la mala passada, seria molt pitjor amb escreix. Pot incendiar la casa, fer que el bestiar emmalalteixi o mori… Fins i tot pot tirar una maledicció a algun habitant de la casa.

Per evitar que s’acostessin ell o altres mals esperits, es posaven les carabasses buidades i tallades en forma de cares terrorífiques, amb una vela a l’interior per il·luminar-les. D’aquesta manera, els mantenien allunyats de la llar. Però calia mantenir la guàrdia.

Especialment en la nit de Halloween moltes persones al llarg del temps han assegurat veure una llanterna pel camp, i diuen que és l’esperit de Jack que segueix vagant fins al dia del judici, per no poder entrar en el cel ni ser admès en l’infern.

Les ofrenes i els druides

Però això no és tot. Per internet he llegit (i si algú sap en quina bibliografia es basen, agrairia que l’esmentessin en els comentaris, m’agradaria llegir-la) que sembla ser que els druides celtes també anaven de casa a casa demanant ofrenes, normalment aliments. Portaven amb ells un gran nap tallat amb carbons encesos a l’interior, que representava a l’esperit/dimoni familiar que els donava poder, coneixement i autoritat.

En la imatge pots veure una llum Jack O’ Lantern feta amb un nap, és de principis del segle XX i està fotografiada en el Museu de Country Life (Irlanda), via rannṗáirtí anaiṫnid.

Si els habitants de la casa els donaven (als druides) el menjar o el que els demanaven, rebien una ofrena, un regal: feien “treat” (mal traduït com a tracte), i el druida s’anava en pau.

Si l’hi negaven, hi havia “trick”, malifeta o mala passada, i el druida llançava una maledicció als habitants d’aquella llar, i en el transcurs d’un any moriria algú d’aquella casa.

L’ésser que representava el nap tallat il·luminat era qui s’assegurava que la maledicció es complís. Segons sembla es deia Jock.

Què feien amb les ofrenes? Anaven al bosc sagrat i obrien el Portal al Més enllà.

És interessant observar que Jock és la forma escocesa ( i del nord d’Anglaterra) per dir John. I la forma col·loquial en anglès de John és Jack. Recordes a la carabassa tallada Jack O’ Lantern? En la llegenda, Jack és un “trickster” (una persona que fa “tricks”… et recorda a la frase “Trick or Treat?”), es pot traduir com a engalipador, trampós… en altres paraules, és aquell que enganya o es burla d’algú. I Jack enganya al diable més d’una vegada.

Tornen a unir-se els conceptes de demanar de porta en porta, el “truc o tracte” i la carabassa tallada (originalment un nap).

Gràcies pel temps compartit.

Cuida l’esperit.