Potser no ho sembla, però tant Halloween, la Castanyada o la festa del Magosto tenen l’origen en la festivitat celta de Samhaín. Es llegeix Sa-wèn.

Ho he vist escrit de diverses formes: Samhaín, Shamaín o Samaín, fins i tot Samagín, amb accent o sense accent, amb h i sense h, però no hi ha dubte que es tracta de la mateixa paraula.

Abans d’endinsar-nos en Samhaín, centrem-nos en la mentalitat celta, concretament en l’època d’esplendor. Si ho fem des de la còmoda visió de qui disposa de tendes d’alimentació i grans superfícies en què pots trobar menjar en abundància tot l’any, en què ni tan sols se sap moltes vegades quin és el producte de temporada perquè disposem d’ell tot l’any (per exemple, hi ha tomàquets tots els dies), se’ns escaparan molts detalls importants.

O el que és pitjor, podem pensar que quan l’hivern s’acosta no és per a tant, que no és una època dura. Que no fa tant fred. Avui dia, amb l’augment de la temperatura, els hiverns no són tan rigorosos. Amb la calefacció, ben calentons, i amb menjar es veu tot molt bé.

Però no ho és quan el fred i la humitat et calen fins als ossos i passes gana per una mala collita (es pot haver perdut per diversos motius, com una plaga o una tempesta, per exemple). Quan les nits són llargues, el sol no escalfa i el menjar va disminuint mes a mes, l’hivern és dur i cruel. Terriblement fred.

Cal preparar-se. Avui dia segueix passant al nostre planeta. Uns gaudeixen de recursos adequats. Uns altres, no. En la nostra societat industrialitzada l’equivalent és patir pobresa energètica i, a més, no disposar de suficients recursos per poder-te alimentar tots els dies.

Samhaín

Samhaín literalment, significa “fi de l’estiu”. La llum del Sol va disminuint i deixant més hores a la foscor. L’estiu ha finalitzat, és moment de tancar els ramats en els estables, protegir-los del fred i de la gana. Ja queden enrere els dies lluminosos i plens de vida, ara ens esperen els freds i foscos mesos d’hivern, on el menjar escasseja i, si no es fa una bona previsió, segurament no se sobrevisqui a una nova primavera.

És un bon moment per fer balanç del menjar que es té i del bestiar, per superar el període hivernal de llargues nits gèlides. Hi ha suficients aliments per a nosaltres i els animals? quins es sacrifiquen?

Però això no és tot. Aquesta nit no és una nit qualsevol. El món sobrenatural aguaita entre les ombres.

Samhaín és un dels dos dies de l’any en què el vel que separa el món dels vius i dels morts és més fi.

És tan prim que els esperits dels nostres avantpassats, en aquesta nit, poden venir a visitar-nos.

Els druides fan de pont entre els dos mons, comunicant-se amb els avantpassats. La mort no és la fi, és un canvi de plànol d’existència.

I poder-se comunicar amb l’Altre Costat és molt important, no només pots expressar-te, també pots preguntar sobre el que et preocupa o solucionar assumptes pendents, inclòs demanar perdó i lliurar-te del sentiment de culpa per no haver dit o fet alguna cosa. O alliberar-te de promeses.

Els druides orienten als vius a través de la comunicació amb el món dels morts. També llegeixen el que ofereix el futur: és una nit ideal per l’endevinació i la profecia a causa que no hi ha cap frontera entre aquest món i el sobrenatural.

No hi ha barreres entre tots dos mons. És una nit fora del temps. No pertany ni al món visible dels vius ni a l’invisible del Més enllà.

Per això s’invoca el llinatge del gran arbre genealògic dels ancestres. Mirant enrere en el temps, fins al nostre origen.

Quina alegria! Reunir-nos amb tots els sers estimats, passar unes hores junts… no és meravellós? A més, s’han recollit les collites, hi ha menjar en abundància. S’han sacrificat els animals que no sobreviurien a l’hivern i hi ha gran quantitat de carn. Es prepararà per als mesos de foscor, sí, però també es gaudeix avui.

Samhaín es celebra amb molta carn i beguda. Especialment es menja molta carn de porc. Al cap i a la fi acaba un cicle i comença un altre. Cal celebrar-ho!

La Terra es prepara per al recolliment de l’hivern, molts dels arbres han perdut moltes de les fulles i aviat quedaran amb el tronc nu, com a esquelet arbori.

El contrast de colors de les fulles tardorenques tenyeix el nostre entorn amb immensitat de tons: verds, vermells, grocs, marrons… És preciós. La Terra ha donat els últims fruits abans de sumir-se en la mort.

S’entra en un estat de descans, de calma, d’introspecció… Què deixo enrere? Quins llastos deixo anar? Què em porto al nou cicle? Com espero viure-ho?

És una oportunitat per deixar enrere el dolor i seguir amb la confiança que un nou començament s’obre davant.

La Deessa està en l’aspecte d’Anciana, plena de saviesa i coneixement, guardiana de misteris arcans.

Ve l’època del repòs de la Terra, latent de vida. Les llavors reposen en el fosc interior de la Terra i germinaran en la primavera elevant-se a la llum del sol. La fertilitat tornarà en Beltane (1 de maig), on l’estiu apareix després del llarg hivern.

No obstant, això no és tot. Lugh (déu solar celta) ara estarà sota l’autoritat de les tenebres, i només tornarà de nou al món quan es comenci a deixar l’hivern enrere, és a dir, fins a Imbolc (2 de febrer).

Què fer en Samhaín?

El vel no separa els mons, i tots dos s’interrelacionen. És un període perillós, l’espai-temps es veu alterat. El temps es deté.

El món del Sidh (“pau”, l’Altre Món celta; també fa referència a muntanyes o pujols màgics, túmuls megalítics o illes màgiques, allí on hi ha una porta al món sobrenatural) s’obre al món dels vius. Les fades poden prendre marits mortals.

El regne de Donn, l’Obscur (déu irlandès dels morts) està a l’abast de la mà. Qualsevol boira pot conduir-te a ell, en endinsar-te al bosc pots travessar a l’Altre Costat sense adonar-te. Al moment menys pensat pots estar davant Donn, el déu de la mort, sempre enèrgic, amb expressió agressiva, ombrívola, sense pietat.

Molts riscos aguaiten en aquesta data als mortals. Els difunts moltes vegades tornen per passar comptes, recriminar oblits o cridar l’atenció sobre algun assumpte. Fins i tot poden venjar-se. No només tornen els que desitgen estar amb els seus: són tots els morts els que poden visitar als vius, també els dolents.

Cal tenir-los contents. Com? Oferint menjar als morts, ja sigui posant un plat per a ells en la taula o en els camins. També il·luminant les llars perquè els ancestres puguin arribar bé i no es perdin.

Cal allunyar als mals esperits, com? Utilitzant caps il·luminats des de l’interior (precursores de la carabassa tallada típica de Halloween Jack O’Lantern).

Cal enganyar als esperits perquè no et portin a l’Altre costat, com? Posant a la roba escorces d’arbre, molses, branques petites…

També ensutjant la cara amb les cendres de la foguera o amb sang dels animals sacrificats, fins i tot usant trossos de pell o caps d’animals morts.

Qualsevol cosa que faci que semblis un ser sobrenatural i així, els de l’Altre Costat creuen que ets dels seus i no t’arrosseguen Més enllà del vel. (D’aquí l’origen de disfressar-se de ser sobrenatural o mort en Halloween).

Ningú s’allunya del llogaret. El druida, gran coneixedor de la naturalesa humana i dels canvis de cicle, està en el nucli dels ritus d’aquesta nit. Les paraules del druida són profundes. El seu rostre il·luminat davant la gran foguera és solemne. El foc esporreja. Els sons de la nit semblen més terribles avui.
Què ens espera en el nou cicle?

I ara…

Ara que ja ens hem situat una mica el que representa Samhaín, anem a veure quan ho celebraven els celtes i com ha anat evolucionant a través dels segles, per seguir pervivint en el Magosto, la Castanyada i en Halloween.

Però abans… Un detall.

Joc de paraules de Samain

Habitualment Samhaín es tradueix com a fi de l’estiu, i és correcte. Ara voldria compartir amb tu una observació relativa a aquest nom. Curiosament, un dels significats poc utilitzats de l’arrel de Samhain significa junts.

I un anagrama de Samhain és anhimas, plural de anhima. Si ho escrivim sense h és “ànima”. En irlandès antic “animm” significa ànima. En llatí “animus” és l’ànima racional. L’arrel ane es relaciona amb vent, ànima, viure, existir. (Nota: anhima també significa “ocell negre”).

En un insòlit joc de paraules, Samhaín pot interpretar-se com totes les ànimes juntes, sense distinció, vives i mortes. No hi ha barrera entre els dos mons, pots anar d’un a l’altre indistintament. I tot això en la fi de l’estiu. Un nom molt apropiat per a aquesta celebració.

Quan celebraven els celtes Samhaín?

El calendari celta tenia en compte tant al Sol com a la Lluna. Els celtes començaven el mes amb lluna plena. Samhaín correspon a la lluna plena més propera al punt mitjà entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern. En altres paraules, significa que és un dia variable, canvia cada any.

Al nostre calendari és difícil trobar l’equivalent exacte (la correspondència cíclica és cada 19 anys), però prenent com a referència els solsticis i equinoccis i l’essència del punt mitjà entre ells, es pot dir que és la nit del 31 d’octubre (de l’hemisferi nord), ja que el dia començava amb la posta de sol. Han passat quaranta dies des de l’equinocci de tardor (22 setembre)

Aquesta nit també ha rebut el nom de la Tercera Collita.

Segons la cultura celta dues vegades a l’any el vel entre mons es difumina i es barregen els vius amb els éssers sobrenaturals i els morts: en Samhaín i en la Nit de Walpurgis.

Es considera la celebració més important de la cultura celta, i durava tres dies. Rep el nom de Samhain per realitzar-se en el mes dels sammonis (octubre-novembre). És el temps de la caiguda de les llavors.

Què passa amb Samhaín en la història?

El temps transcorre en les civilitzacions, que van canviant i evolucionant al llarg de les diferents èpoques. Arriba un moment en què els pobles celtes es van romanitzar en major o menor grau.

Samhaín es barreja amb la festa romana per agrair la collita, en les mateixes dates, anomenada festa de Pomona, associada als arbres fruiters i, especialment, a la poma. (Recordes els jocs d’agafar la poma típics de Halloween?)

A més, per ser una data variable en seguir el calendari lunar, moltes vegades s’acosta en el temps amb l’últim dia (8 de novembre) de la celebració de l’antiga Roma del “Mundus Patet”: el món està obert.

El món està obert a què? Als esperits dels morts, que són lliures de vagar pel món dels vius: està oberta la porta de l’inframón

Segons la creença dels antics romans ocorria tres vegades a l’any, els altres dos dies són el 24 d’agost i el 5 d’octubre. No eren dies favorables i no realitzaven cap activitat pública o privada.

Vols endinsar-te en la inquietant esfera de saber que està oberta la porta a l’inframón?

Et convido a escoltar Mundus Patet by Vrna.

Posteriorment, apareix la religió catòlica, la qual tracta d’eliminar les celebracions que es feien de l’anterior religió. Si no era possible, els donava un nou significat d¡acord als seus principis. Cal reconèixer que ha estat bona a donar un nou sentit a les festes preexistents d’altres religions.

Com es va eclipsant el nom Samhaín?

A principis del s. VII, el nou bisbe de Roma Bonifaci IV rep com a regal el Panteó, i decideix consagrar-ho en memòria de tots els màrtirs, naixent així la festivitat de Tots els Sants (vius i morts, tinguessin o no dia propi al calendari, es coneguin o no) a nivell local.

Es celebrava inicialment en el mes de maig (en la Roma clàssica era quan se celebrava la festivitat de Lemuria, per conjurar l’ànima dels morts. L’altra data important era al febrer, amb la Feralia, en la qual resaven pel descans dels morts).

En el s. VIII el papa Gregori III consagra una capella en la Basílica de Sant Pere a tots els Sants el dia 1 de novembre.

En el s. X l’abat Odiló del monestir de Cluny suggereix el 2 de novembre per orar per les ànimes dels fidels difunts. Així s’afegeixen a tots els creients que han mort en la fe (però no són sants).

En principi, és només per a l’ordre de Cluny.

Amb el temps, aquesta commemoració és adoptada per altres congregacions.

En el s. IX s’instaura l’1 de novembre com a dia de Tots els Sants en tota l’Església catòlica. En l’ortodoxa i en les protestants es celebra el primer diumenge després de Pentecosta.

En el s. XII, el dia 2 de novembre es celebra en tota l’Església catòlica com el dia dels fidels difunts.

D’aquesta manera es dóna un nou sentit a la festa de Samhaín, tan arrelada que no podien eliminar-la. Així, amb el transcórrer del temps es difuminaria l’origen pagà i perduraria la idea catòlica. En tractar-se el tema dels difunts en les mateixes dates, el canvi és acceptat millor.

Què perdura?

El 31 d’octubre és la nit abans de Tots els Sants.

En l’1 de novembre els vius van a veure als morts en els cementiris i es resa per ells. Normalment es porten flors com a ofrena i símbol que ens recordem d’ells.

En el dia 2 de novembre els morts vénen a visitar als vius.

Tres dies en total (incloent la nit anterior).

Recorda a la celebració de Samhaín a Irlanda, on durant tres nits es reunia la gran assemblea en la cort real de Tara.

Segueix havent-hi trobades entre els vius i els morts.

Es van oblidar antics costums en aquest dia? No, més aviat van continuar. Està documentat que en algunes zones d’Espanya es van mantenir moltes pràctiques associades a Samhaín: deixar veles i menjar en els camins per a les ànimes (a Mieres, Astúries), banquets en les tombes, castanyades… I és clar, nens tallant carabasses i demanant dolces de casa a casa (per exemple, en algunes zones de Galícia).

Tingues en compte que en Galícia s’ha recuperat el nom gaèlic de Samaín associat a aquestes dates. L’impulsor ha estat el professor Rafael López Loureiro, per diferenciar de Halloween la tradició que seguia de petit de tallar carabasses, il·luminar-les per dins i espantar als qui passessin durant la nit del 31 d’octubre.

Samhaín ens fa tenir present a la mort com una realitat, forma part de la vida i no s’oculta. Ens recorda la relació entre els vius i els morts, a tenir present als qui van anar-se, integrant el dolor de la pèrdua.

Avui dia, en la nostra societat, moltes vegades la mort és un tema del que no s’acostuma a parlar obertament.

L’augment de l’esperança de vida ha fet que la vegem llunyana. Però segueix aquí.

Igual que l’interès pel sobrenatural.

Com passa de Samhaín a Halloween?

Hem de situar-nos en països de parla anglosaxona.

Samhaín es comença a conèixer com la vespra de Tots els Sants (“All Hallow’s Eve”), que és la nit abans del dia de Tots els Sants (“All Hallowmas”). Amb el pas del temps “All Hallow’s Eve” es transforma en “Halloween”.

En el s. XIX molts irlandesos porten els seus costums a Amèrica, on cada vegada Halloween tenia més acceptació, especialment la carabassa tallada il·luminada Jack O’Lantern. En el s. XX Halloween va començar a ser seguida de manera multitudinària. Hi ha espai tant per a morts com per a éssers sobrenaturals.

És un bon moment per fer manualitats amb els nens i explicar històries . Per exemple, per als més petits pots trobar simpàtics contes per dormir de Halloween per educar en valors en aquesta web.

Halloween també pot ser una oportunitat per tractar el tema de la por: por a les aranyes, als ratpenats, a la mort, al món sobrenatural, a allò que no coneixem, a tot el que representa. Sí, és una bona ocasió, ja que socialment no són temes que necessàriament surtin en el dia a dia.

Avui dia Halloween és una festa principalment comercial, que mou molts diners, tant en decoració, com en disfresses o en caramels. Pots veure dos exemples d’animatrònica ambientada en Halloween del que es ven a Estats Units, via Spirit Halloween:

La indústria del cinema ha augmentat la popularitat de Halloween amb infinitat de pel·lícules associades a la nit del 31 d’octubre, relacionades principalment amb la mort, l’assassinat, el terror, el gore…

Com evolucionarà Halloween? Depèn del que fem en aquest dia.

Com passa de Samhaín a la festa del Magosto?

El pas dels anys va fer que Samhaín s’anés celebrant cada vegada més com una festa centrada per agrair la collita, especialment de la recollida de la castanya (associada als morts). Potser a les ciutats va quedar més relegada a l’oblit, però es va mantenir al món rural, especialment en molts llocs de la península Ibèrica.

Les fogueres ocupen un lloc destacat, d’aquí el nom gallec Magosto: pot significar Magnum Ustum (foc màgic) o Magnus Ustus (gran foc). Personalment, m’inclino més per Magnum Ustum (és Magosto, no Magnosto), és més fidel al sentit de la foguera. Encara que també podria derivar de Mago Usto (al/per al mag cremat).

És una celebració col·lectiva, preferiblement realitzada en un lloc adequat a la muntanya (no es vol provocar cap incendi, a més, era el que feien els druides). En una gran foguera es torren les castanyes.

El Magosto es pot fer entre els soutos (castanyars), lareiras (cuines) o a les places de les poblacions. Hi ha contes de monstres i de terror, jocs i cançons tradicionals, bromes…

Quan la foguera està gairebé apagada, es pot saltar per damunt. Dóna “bona sort” ensutjar-se la cara amb la cendra de les restes de la foguera (recordes que els celtes ho feien? I tenien la bona sort que no els hi portessin a l’Altre Costat).

La festa del Magosto es realitza entre el dia de Tots els Sants (1 de novembre) i Sant Martí (11 de novembre). Les protagonistes són les castanyes torrades, acompanyades de vi nou i xoriços.

La tradició gallega ens explica que les castanyes simbolitzen l’ànima dels morts. Es considera que, durant el Magosto, cada castanya torrada i menjada allibera a un ànima del purgatori. També es deixen en el sòl perquè puguin gaudir-les els difunts (recordes el deixar menjar als morts?).

El vi nou simbolitza la vida. Acaba un cicle, però comença un altre.

Existeixen variants del Magosto, i en totes les castanyes són les protagonistes. En alguns llocs en comptes de vi blanc o dolç es beu sidra.

Em sembla interessant esmentar que antigament els més petits i les dones portaven collarets fets amb castanyes. La idea era atreure als bons esperits i allunyar als dolents.

Per la situació geogràfica, els celtes de la península Ibèrica no es van relacionar tant amb els celtes continentals, per això, encara que comparteixen tradicions, van evolucionar d’una altra manera. D’aquesta manera, el Magosto no és pròpiament Samhaín, i té personalitat pròpia, però tots dos segueixen tenint un origen comú i comparteixen molts elements.

Com passa de Samhaín a la Castanyada?

Catalunya, Balears, València i Aragó la nit abns de Tots els Sants es celebra menjant castanyes torrades, panellets (fets de massapà) i moniatos. La beguda típica és el moscatell.

El costum ve del s. XVIII, en què es tocava a morts tota la nit del 31 d’octubre, fins a l’alba. La idea era que allunyaven als mals esperits dels morts que tornaven aquesta nit.

El toc de campanes continu oferia protecció (recordes el fer coses per protegir-se dels morts?)

Era una nit molt dura per als campaners, per això tota la comunitat els ajudava. Mentre s’alternaven, el campaner reposava forces menjant les castanyes i els panellets. Sense oblidar-se del moscatell.

La tradició ens explica la mateixa idea que a la festa del Magosto: per cada castanya menjada, s’allibera un ànima del purgatori.

Aquests dies ens han llegat la figura de la castanyera, una dona amb roba d’abric que ven castanyes torrades en un lloc al carrer, avui dia acostuma a ser dins d’una caseta.

Abans de torrar les castanyes els fa un tall (la tradició recomana en forma de creu), ja que si no salten o exploten. Una vegada torrades, les col·loca en un cucurutxo de paper (la paperina) perquè el client les pugui transportar.

T’escalfes les mans i tan sols cal pelar-les i gaudir menjant-les.

Tornen a sortir les castanyes torrades i el menjar específic per a la nit de Tots els Sants.

Es pot dir que beu de les mateixes fonts que el Magosto. I aquest de Samain.

No obstant això, és necessari recordar que la Castanyada se celebra més aviat on vivien els ibers (zona sud i est de la península Ibèrica, és a dir, des d’Andalusia fins als Pirineus, incloent part de la meseta).

Els ibers comercialitzaven amb altres pobles, com els fenicis, els cartaginesos i els grecs.

El Magosto, en canvi, se celebra en llocs on van habitar el pobles celtes (la resta de la península Ibèrica: la meseta i la costa atlàntica).

I com els pobles no viuen aïllats, al llarg dels segles es van adoptant i adaptant tradicions. I el Magosto en territori celta es va transformar en la Castanyada en terres que un dia van ser dels ibers.

Perviu la idea que els morts caminen entre els vius, només que expressada d’una altra manera. I, com no, la castanya és la protagonista i es relaciona amb els morts.

La Castanyada s’identifica amb la figura de la castanyera i té identitat pròpia. Samhaín és més aviat un lleu xiuxiueig, però encara es pot sentir la seva brisa. Així com les reminiscències de les cultures amb les que els ibers van tractar.

Com sabem que a l’interior d’aquestes celebracions batega Samhaín?

La idea que els morts es passegen entre els vius en dies específics ve d’aquí (i de l’antiguitat clàssica, per això es van fusionar moltes idees celtes i romanes), en la Bíblia són poques les interaccions entre els vius i els morts, però no s’esmenta un dia en què els difunts puguin passejar-se com vulguin.

Si viatgem cap al s.I de nostra era, Jesús, com a seguidor de la tradició hebrea, no celebrava cap dia especial dedicat als morts. Avui dia, com antany, als avantpassats morts se’ls recorda cada Shabat. També està la pregària d’Izkor per recordar als difunts.

I encara que avui dia els jueus celebren la Hilulà, i, com van als cementiris, es pot pensar que és un dia per als difunts, la realitat és que es fa en record a la mort del Rabí Shimón Bar Yojái (s, II-III d. de C.), escriptor del Zohar.

En el Nou Testament s’explica la història de l’home ric i de l’home pobre, anomenat Llàtzer (Lluc 16: 27-31), d’on es dedueix que els morts només poden anar al món dels vius amb permís o si són enviats. No depèn de quin dia sigui. El ric no diu que esperarà a tal dia, que podrà sortir, per avisar a la seva família que es porti bé perquè no els turmentin com a ell.

El que sí es parla en la Bíblia és sobre la trobada amb àngels, esperits immunds i dimonis, que poden passejar-se entre nosaltres. El nostre Senyor Jesucrist ens mostra què cal fer.

Gràcies pel temps compartit.

Cuida l’esperit.